Les coves del Reclau, nucli del Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà, van ser ocupades per diferents poblacions des dels inicis del paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls.
Aquestes coves es van formar per l'alternança de dos processos. Un en què l'acció de l'aigua de torrents que formaven cascades va dipositar el carbonat de calç que formà el travertí, i l'altre en què les aigües dissolien part del travertí format anteriorment.
Durant el paleolític mitjà van ser habitades primerament pels preneandertals (Homo heidelbergensis), al voltant de fa uns 200.000 anys, i posteriorment pels seus successors, els nenadertals, com a mínim entre fa 90.000 i 39.000 anys. Tant uns com altres eren caçadors-recol·lectors nòmades que es desplaçaven constantment per buscar aliments.
Tant els neandertals del paleolític mitjà com els humans moderns del paleolític superior van habitar aquestes coves en moments de clima més fred que l'actual, que corresponen als últims episodis glacials. El paisatge era estepari, dominat per les gramínies i on els arbres eren poc abundants.
A partir del neolític, amb un clima comparable a l'actual, les coves del Reclau es tornen a fer servir, encara que de manera esporàdica. Els humans, que practiquen l'agricultura i la ramaderia i viuen en poblats a l'aire lliure, les utilitzen com a lloc de magatzem dels cereals, per tancar els ramats o com a refugi puntual (7.000-4.700 anys).
Durant el neolític final, el calcolític i bona part de l'edat del bronze (4.700-3.100 anys), les coves es fan servir com a lloc sepulcral, on els enterraments humans s'acompanyen amb diversos objectes funeraris.
A la segona meitat del segle XIX per obra de Pere Alsius i Torrent (Banyoles, 1839-1915) s'inicien les investigacions arqueològiques a les coves de Serinyà.
Pere Alsius, de professió farmacèutic, va ser el primer a identificar els sediments lacustres i a adonar-se de la importància que tenien per conèixer el passat geològic, prehistòric i històric de la comarca.
El 1871 inicia les excavacions a les coves de Serinyà i fa conèixer l'interès que ell suposava que tenia la Bora Gran d'en Carreres, cavitat descoberta el 1866 per Josep Catà.
El 1882 Edouard Harlé, que fou el primer prehistoriador reconegut a interessar-se pel lloc, i el mateix Pere Alsius van emprendre les primeres excavacions arqueològiques a la Bora Gran. Ben aviat el van identificar com un jaciment ocupat en època prehistòrica per gent de la civilització magdaleniana.
La Bora gran fou el primer jaciment paleolític conegut a les nostres comarques. A finals de segle, Pere Alsius continuà excavant-hi fins a reunir la important col·lecció Alsius, actualment cedida per la seva família al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.
Al segle XX Josep Bosoms va continuar l'excavació i va reunir la més gran de les col·leccions prehistòriques de la Bora Gran, la col·lecció Bosoms, adquirida els anys 40 pels Amics dels Museus per al Museu Arqueològic de Girona.
No fou fins al 1930 que Josep M.Corominas reprendria la recerca arqueològica a la Bora Gran. Garbellant les terres que els anteriors arqueòlegs havien abandonat a la Bora Gran i a la cova dels Encantats de Serinyà va recuperar prop de 17000 sílex microlítics i eines de banya que van formar la col·lecció Corominas, cedida al museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.
Corominas va seguir excavant a les coves del Reclau Viver, la cova de Mollet, la cova d'en Pau i sobretot a la cova de l'Arbreda, cova que en aquell moment estava esfondrada i plena de sediment.
A partir de 1975 i fins al 1987 el Centre d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya va realitzar anualment excavacions a la cova de l'Arbreda.
El 1996 es van reprendre els treballs dirigits per la Universitat de Girona comptant amb el suport del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona i les institucions locals alhora que el Consell Comarcal del Pla de l'Estany impulsava decisivament la creació del Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà.
Interior del vestíbul del Reclau Viver